“No se quan arribará el día, peró quan arribi no ploreu.
Recordeu a una dona que el seu pecat ha estat
estimar molt a tots i a totes les persones”
Mª Rosa Boada Santaló
La vida sigue y debemos continuar haciendo aquello que teníamos previsto hacer, y siempre sigo diciendo, que los que se fueron no lo hicieron para que los que seguimos dejáramos de hacerlo, el que se fue no lo hubiese aceptado. Lo que si aceptarían es el que los recordáramos y mientras lo hagamos estarán vivos entre nosotros
De nuestro entrañable buen amigo Vicenç
VUELTA AL MUNDO EN VELERO 
3 marzo 2010 a las 17:31 |
Hola primos
Fuerza y a seguir remando que todavia falta mucho.
Les cuento que si DIOS quiere seremos abuelos nuevamente.
Sandra la esposa de Pablo esta embarazada y espera para Agosto.Asi que tendré un nieto/a español.
Pensamos estar todo Agosto en ESPAÑA, Ya tenemos los pasajes comprados.
Como siempre desde este lejano Tucumán les deseamos mucha suerte.
Un fuerte abrazo.
Adeuuuuuuuuuuuuuu.
3 marzo 2010 a las 19:21 |
Hola primos,
Que gran noticia. Os enviamos nuestars mas sinceras felicitaciones.
Un abrazo
Jaume
4 marzo 2010 a las 15:02 |
Hola jefe, la verdad se los extraña y se nota su ausencia en Barcelona.
Vale ya están informados del embarazo de Sandra.
Siempre recuerdo esa conversación en la mesa de tu casa de quienes serían los primero en agrandar la familia durante vuestro viaje.
Mucha suerte y que estén muy bien.
Saludos.
17 marzo 2010 a las 19:02 |
Hola Jaume,
No ens coneixem, el meu nom no importa massa però lògicament es menester de presentar-me: em dic Cesc Solé i tenim amb comú el fet d’haver fet el “servicio militar” a la companyia d’esquiadors escaladors de Viella. Un bon dia, suposo que com tu, navegant ( jo, nomes per Internet) em vaig trobar amb el blog de la companyia i haig de confessar que vaig tenir una alegria momentània, doncs de seguida em vaig adonar del caire marcial dels seus creadors …llàstima! Si tornes a la pagina veuràs que jo encara que un any tard, també deixo els meus comentaris dirigits a les vivències de la muntanya i no pas a la milícia.
Per cert gracies als teus comentaris amb molta il•lusió vaig saber que el gran Màgic Andreu també va fer la “mili” allà!? L’Andreu, encara que no el conec personalment, ara esta vivint molt a prop meu i penso presentar-me i comentar alguna cosa , no se si faré be …si vols res per a ell?
Perdona tot aquest rollo que nomes serveix perquè et situïs i no diguis qui cony es aquest sonat!
Es evident que no es d’això que et volia parlar, el fet es que tu deixes les dades de aquest blog teu i jo hi arribo el llegeixo i m’emociono … si m’emociono, doncs estic davant de l’ordinador intentant escriure un petit discurs que hauré de pronunciar en un torneig de futbol a La Garriga d’on en soc el president del club, es tracte d’un memorial a un petit jugador de 9 anys que se’ns va morir l’any passat i et voldria demanar si puc utilitzar les teves paraules que em semblen molt boniques i summament apropiades per el que voldria dir al públic assistent.
Res mes que això, gracies per tot.
Cesc
22 marzo 2010 a las 0:52 |
Hola Cesc,
Ens alegra haver despertat el teu interès i il • lusió pel que estem realitzant. Com veuràs, això és més que una afició, és una passió. No hi ha problema que comentis el que vulguis amb Andreu. Tampoc en que els meus escrits puguin servir d’inspiració per a aquest discurs i que facis servir les meves paraules en aquestes circumstàncies de tant dolor.
Gràcies novament pel teu interès i els teus comentaris.
Una abraçada
22 marzo 2010 a las 0:53 |
Hola Pablo, Sandra y Joaquin,
Nos imaginamos lo contentos que debeis de estar. Vivir estos momentos con intensidad, la vida es muy frágil y corta.
Un abrazo